La part amarga de la fama

Últimament la fama està molt cotitzada, però sovint no llegim la lletra petita. Fama són seguidors, són diners, fins i tot en alguns casos, respecte. Però que hi ha després de tot això? Què hi ha al darrera?

Recentment s’ha pogut veure per tots els mitjans el cas de Susan Boyle, una dona poc agraciada físicament, però amb una veu d’àngel que s’ha donat a conèixer a través del programa anglès British got talent i que la televisió s’ha encarregat de promocionar i sobreexplotar de forma, crec jo, exagerada. Era la candidata perfecte per guanyar l’edició 2009 del famòs programa i no obstant va haver-se de conformar amb un segon premi. Al dia següent va haver de ser ingressada de forma voluntària en un hospital psiquiàtric per un suposat esgotament físic i mental, una crisi d’ansietat provocat per la pressió de la fama.

El pes de la fama? Els mitjans mediàtics exerceixen un poder tant enormement gran avui dia a la nostre societat que, amb tant sols cinc minuts poden elevar una persona fins el cel i en tant sols cinc segons fer-la caure de nou, però recordem que les caigudes sempre són més fortes. Es creuen amb dret de posar el caramel a la boca, sense avisar-te que està enverinat i, quan te n’adones ja és massa tard. Llavors la majoria busquen una explicació al seu fracàs i negats a abandonar l’estatus de “famosillo” que un gran programa de televisió els ha atorgat, la majoria tiren pel camí ràpid. I et trobes concursants de mil edicions de milers de programes diferents ocupant les franges televisives de les tardes amb programes del cor que, l’únic que fan és contaminar la societat i convèncer a altres persones que la fama és bona. I això és el peix que es mossega la cua.

De cara al públic és un món meravellós on l’únic que cal fer per guanyar-se les garrofes és escalfar un sofà mentre es dediquen a destrossar la vida d’altres persones que, com ells, un dia van pensar que arribarien a ser algú, algú important, important de debò eh!

I la part que no es veu? Quin gran circ és la fama, i que dur haver d’estar tot el dia somrient i simulant que s’és feliç amb allò que fan perquè es van quedar a mig camí cap a la glòria. Perquè els van dir que eren únics, que eren especials i s’ho van creure. Però ara s’adonen que són un més i la resignació ja no té cabuda en aquest nou món seu, capritxós i superficial. I arribats a aquest punt, ja estan perduts, ja no hi ha marxa enrere.